Llei de Societats de Capital, “alea iacta est”

El dia 1 de gener de 2017. Aquesta és la data en què va entrar en vigor l’article 348 bis del Text Refós de la Llei de Societats de Capital. No estem parlant d’un article de nova creació, ja que s’havia introduït en el nostre ordenament el 2011 després de la Directiva 2007/36 / CE, dictada pel Parlament Europeu i el Consell de 11 de juny, en què es regulava el dret de separació en cas de falta de distribució de dividends.

No obstant això, aquesta norma va estar suspesa fins al 31 de desembre de 2016, sobretot per les queixes empresarials que no estaven d’acord en atorgar aquest dret als socis donada la important crisi econòmica que s’estava vivint al país i la dificultat amb la que es trobaven les empreses per accedir al crèdit. En aquest moment l’autofinançament era la seva necessitat més urgent.

I és l’autofinançament, precisament, un altre dels arguments que havia avalat la política de no distribució de dividends, ja que s’argumentava que implicava un increment dels fons propis i, en definitiva, del patrimoni de la societat.

Per tant, resulta difícil demostrar que mitjançant aquesta política anteriorment esmentada es pugui perjudicar l’interès de la societat ja que les reserves es configuren com a partides de la defensa del capital social. I més si considerem que els recursos propis no tenen per què estar destinats a fer front a la situació actual de l’empresa, sinó que podien estar destinats a afrontar futures inversions, projectes d’expansió o conjuntures econòmiques desfavorables.

D’altra banda, la distribució de dividends representa una sortida neta de fons del patrimoni social, sense cap contraprestació, donant lloc a una reducció del patrimoni net de la societat.

Davant l’exposat anteriorment, no cal oblidar-se del dret que té tot soci a participar en els guanys, ja que està en l’essència de tot contracte de societat, el seu repartiment entre els socis.

A això cal afegir el fet que es dóna en la pràctica d’abús de la majoria de la societat, a través d’un acord que decideix no repartir dividends tot i l’existència de beneficis de la societat, el que no repercuteix econòmicament en els seus socis majoritaris que solen percebre un rendiment dinerari de la societat a través d’altres vies (retribucions, contractes vinculats a la societat, etc.)

Però des de principis d’any, el referit article 348 bis de la Llei de Societats de Capital reconeix el dret de separació del soci de la societat no cotitzada, en cas de falta de distribució de dividends sota unes determinades circumstàncies, quatre per ser exactes.

La primera, que la junta general de socis no s’acordi un repartiment de dividends d’almenys un terç dels beneficis propis de l’explotació de l’objecte social adquirits en l’exercici anterior (és a dir, sobre els beneficis obtinguts en l’activitat normal de l’empresa , evitant haver de repartir com a dividends guanys extraordinaris).

La segona, que el soci hagi votat a favor de la distribució dels dividends.

La tercera, que la societat dugui cinc anys inscrita al Registre Mercantil.

I la quarta, que els beneficis siguin legalment repartibles.

Un cop exercit el dret de separació, el soci pot exigir que la societat li pagui el valor raonable de la participació. Si no hi ha acord entre les parts sobre el seu valor, o sobre qui hagi de valorar-les o sobre el procediment de valoració, caldrà seguir el procediment de l’article 353 i següents de la LSC, per a la resta dels supòsits de separació o exclusió de socis.

Cal ser conscients que la decisió de repartir o no dividends (que ha de ser acordada sempre per la Junta General) pot suposar un mecanisme en mans de la majoria per pressionar la minoria denegant sistemàticament aquest repartiment malgrat l’existència de beneficis; minoria que tindria com a única via legal la impugnació dels acords socials en base a un abús de dret i en aquest sentit hi reiterada jurisprudència de Jutjats del Mercantil que ha vingut reconeixent el dret al dividend quan s’acrediti que la societat es troba sanejada econòmicament.

Però tot i la intenció protectora del legislador respecte al soci minoritari tendent a evitar els abusos dels majoritaris, aquest no sembla haver contemplat, però, que aquesta mesura també pot possibilitar una extralimitació per part dels socis minoritaris, especialment en situacions econòmiques complicades per a la societat, on aquesta decisió podria comprometre seriosament la seva viabilitat; ni sembla haver-se previst la impossibilitat de fet del repartiment en si.

Al que caldria afegir que si no hi ha acord en el preu i s’ha de valorar l’empresa, s’haurà d’acudir a un auditor nomenat pel Registre Mercantil, amb el risc d’acabar en un lent procés d’impugnacions i revisions jurisdiccionals.

Sembla que estem a la porta de noves batalles pel repartiment de dividends. “Alea iacta est…”

Back to top